Salva Agustí

Tirori, tirori senyor rei ja estic ací, la palla i les garrofes per al seu rossí, i les coses bones per a mi.

http://enricnomdedeu.blogspot.com/2008/12/mi-magrada.html

Enric Nomdedeu:

A mi m’agrada.

Si l’haguera redactat jo no seria exactament igual, però aleshores, segurament no agradaria a tanta gent.
Si l’haguera redactat jo, hi ha coses que no les haguera dit, algunes, poques, perquè no les compartisc, d’altres, poques també, perquè crec que no calia.
Però a mi m’agrada.

Si l’haguera redactat jo, haguera afegit algunes, poques, matisacions en alguns apartats. I haguera estat menys moderat en altres, raó per la qual, segurament no agradaria a tanta gent.
Però a mi m’agrada.

Sóc el suficientment adult com per no obviar sense més el que diuen els diaris i els periodistes a jornal de la seua pròpia ideologia, a la ideologia que els hi paga. Però sóc, també, el suficientment adult, per no deixar-me influenciar sense més, per eixos periodistes, editorialistes, “blocaires internètics”, i politòlegs de barra de bar, als que no els hi agrada gens. Les seues raons tindran.
Però a mi m’agrada.

Hores d’ara crec que ja està clar, però per si algú encara no sap, parle de la Ponència Estratègica del BLOC. El meu partit.
M’agrada perquè no s’entreté en l’anàlisi dels adversaris, com sovint i absurdament feien les ponències anteriors. M’agrada perquè no destapa les essències, no dona lliçons a la societat de com ha de comportar-se, i no s’instal·la per damunt de la realitat, obviant la societat a la que pretén servir.
M’agrada perquè és sincera, és valenta, és raonada, i és una ponència pel futur.

Jo no sóc un intel·lectual, no ho he estat mai, ni porte camí d’esdevenir-ne un, per això que ningú no espere, ara i ací ,cap anàlasi profunda de la ponència.
Ja ho he dit alguna vegada, jo sóc un nacionalista epidèrmic, perquè vaig prendre consciencia de ser valencià, el dia que un professor em creuà la cara al pati de l’escola per parlar en valencià. Des d’aleshores ençà ha plogut molt, i no sempre a favor. Ara sóc nacionalista per moltes més raons.
Ho sóc perquè m’estime el meu país, i a l’amor emocional (passional, incontrolable, inexplicable potser) s’hi afegeix des de fa anys, una reflexió econòmica, geogràfica, política, cultural… Sóc nacionalista i no veig perquè hauria de justificar-me. A alguns els hi sembla quasi un pecat, a d’altres els hi fa “por electoral”, Fraga ens penjaria de les “dallonses”…
Però a mi m’agrada.

I el meu país, el País Valencià, que va ser Regne i que volem Nació, pot dir-se de qualsevol d’estes maneres. Mentre no li diguen Levante, que no és més que un punt cardinal d’Espanya!
I si en una lectura optimista i generosa, he de dir que Comunitat Valenciana fa referència a la Comunitat Nacional que som, doncs que hi farem! Jo al meu país li diré País. Però que li diguen com vulguen sempre que cada dia siga més País, i més valencià.

Sóc valencià no com una forma de ser català o de ser espanyol, sóc valencià i punt. Que no és poca cosa. No és millor que ser un altra cosa, però és suficient. No necessite ser res més.
Si no crec en Espanya que és veritat, com he de creure en els Països Catalans que són mentida!
A d’altres els hi caldrà completar la seua adscripció nacional amb territoris majors, potser el país els hi sembla poc.
Però a mi m’agrada.

Tampoc no crec en els nacionalismes de banderetes i escuts, i dic que la vexil·lologia és la taxidèrmia de la política, així que jo no sé quina era històricament la bandera del meu país, però hui, ho és aquella sota “els plecs” de la qual s’hi identifica el meu poble. La meua bandera és aquella per la que ens reconeixen com poble, els pobles veïns i germans. I dic també, que el meu país té altres símbols col·lectius, com el Penó de la Conquesta, o l’Escut nacional, que haurien de recollir-se en una llei de símbols.
Igual a alguns no els agrada que la Ponència Estratègica vaja en eixa direcció.
Però a mi m’agrada.

Ja comprenc que a alguns els incomode l’AVL. A mi no. A mi em sembla útil perquè el conflicte sobre la llengua ha estat sempre polític (científicament no hi ha cap dubte que català i valencià són una mateixa llengua), i per tant havia de ser des de la política que es trobes una solució. I l’Acadèmia, una aposta de risc, ha resultat un encert. Un encert, perquè no discutint la unitat, recupera i potencia formes nostres de parlar i escriure la llengua comuna. Formes, que per egoisme o desconeixement (poc generós i menys intel·ligent) dels normativitzadors històrics havien estat negligides. I a mi, que la llengua siga enriquida amb variants i modismes, em sembla raonable. Ja sé que a alguns els incomoda.
Però a mi m’agrada.

Jo sóc socialdemòcrata. Ho sóc, perquè no conec cap sistema social millor que l’únic que hui per hui funciona, mal que bé, arreu el món. I ho sóc, perquè tot i això, em sembla un sistema injust que necessita de mecanismes de correcció des dels poders públics. I a esta tutela de les oportunitats i llibertats, jo li’n dic socialdemocràcia.
Segur que al meu partit hi haurà gent que es sent socialista, no crec que queda cap comunista (em sorprén que en queden al món!), o més esquerrana, i també gent que se’n sent menys. Però jo sóc socialdemòcrata des d’abans de saber “que això que jo era” tenia un nom, i era socialdemocràcia. Ja he dit que no sóc cap intel·lectual.
I amb la definició ideològica de la Ponència Estratègia, m’hi trobe còmode des de la socialdemocràcia. Sobre tot, perquè no tanque la porta a que alguns ecologistes, alguns socialistes, alguns demòcrata radicals, alguns cristianodemòcrates o centristes, puguen afegir-se a un projecte, aportant un accent que ens farà més grans. Que farà més gran el Moviment Nacional Valencià, que ha d’anar obligatorament més enllà del BLOC, però que sense el BLOC com principal referent, i base substancial, simplement no podrà existir. Ja comprenc que a alguna gent això els hi puga semblar massa obert, i a altres massa restrictiu.
Però a mi m’agrada.

No és només al BLOC a qui li toca ser responsable, que ja ho és obrint de bat a bat les portes d’un espai que lidera per voluntat popular; és als altres companys i companyes de viatge a qui els hi pertoca ser-ho. Aquells qui des d’opcions minoritàries dins el moviment nacional valencià, han d’entendre que han d’aportar matisos indispensables per l’èxit del moviment. Jo ja sé que a alguns els hi pot resultar incòmoda la definició de “matis indispensable”.
Però a mi m’agrada.

I la Ponència Estratègica del meu parit m’agrada, no perquè vinga a reconéixer això que jo defense de fa anys, sinó perquè la Ponència s’acosta valentament i honesta al sentir del poble valencià. I un partit ha de defensar el poble al que vol representar, no dir-li al poble el que ha de pensar des de postures d’intel·lectualitat prepotent. Ja comprenc que a alguns no els agrade.
Però a mi m’agrada.