En el nucli urbà de diverses ciutats del Nord d’Europa hi ha incineradores funcionant. No obstant això s’oblida dir per què. L’explicació completa és que, per a evitar que menuts municipis es convertisquen en víctimes de les escombraries de les seues grans veïns, la llei en aquests països exigeix que cada gran àrea urbana gestione els seus propis residus, estant prohibida la “exportació” a altres àrees. Amb això s’aconsegueix que l’administració municipal o comarcal corresponent s’interesse perquè la planta complisca amb els estàndards més estrictes de qualitat per a evitar l’emissió de residus (la tecnologia existeix però, com tot en aquesta vida, té un preu) i es prenga de debò l’incentivar als seus ciutadans en la separació de les escombraries (una vegada separada les escombraries en envasos, paper i cartó, vidre, restes orgàniques i deixalles de tota índole és molt més fàcil controlar la combustió), arribant a sancionar a qui no separe d’acord a les normes.

Però primer cal proveir el marc legal per a evitar que un municipi menut d’una comarca allunyada d’una gran ciutat acostumada a produir residus de manera descontrolada acabe rebent una incineradora “sèrie B” que a més no pot funcionar de manera òptima a causa de la mala qualitat de la “barreja” rebuda. Això per no parlar del cost econòmic i ecològic del transport dels residus a grans distàncies.

Els defensors d’aquesta tecnologia han trobat tota una bateria d’eufemismes per intentar camuflar els perills de les incineradores. Així, s’utilitza el concepte de “valorització de residus”, basant-se que s’aprofita part de l’energia tèrmica despresa en la combustió per a generar energia elèctrica. O es recorre al poc científic concepte d’eliminació , com si el mític foc purificador fera la prestidigitació que els residus desaparegueren.

Els interessos econòmics que es mouen al voltant de les incineradores són descomunals, pel que no és estrany que dediquen tants esforços a “vendre” el producte, encara que siga disfressant-lo de valorització energètica, destrucció tèrmica de residus o autocalcinació.

Les incineradores aguditzen els problemes que pretenen resoldre. En compte de posar límit a l’increment continu dels residus, inciten a produir més combustible residual per a alimentar els seus forns. Ni tan sols és vàlid l’argument que recuperen energia: s’ha calculat que aquesta energia no suposa més que la sisena part de la qual va ser necessària per a fabricar els recursos que s’han incinerat en el flux dels residus.

Els contractes que signen els ajuntaments amb les incineradores exigeixen que es creme determinada quantitat de residus al dia. Aquesta situació desanima qualsevol  iniciativa destinada a millorar les estratègies de prevenció de la generació de residus i desvia fons dels programes de reciclatge i compostatge.

En la propaganda pro-incineració s’argumenta que la incineració és « la millor opció per a tractar els residus que no han pogut ser reutilitzats, ni reciclats, ni compostats» sense plantejar-se perquè els residus no han pogut ser ni evitats, ni reutilitzats, ni reciclats ni compostats.

La incineració és una tecnologia amb un gran impacte sobre el cicle productiu doncs implica una nova extracció de recursos, transport, etc…cosa que augmenta la dependència respecte a subministradors i deixa molt poca riquesa en la regió. En canvi, una bona recollida selectiva lligada al desenvolupament d’una forta indústria de reciclatge i centres de reutilització pot crear fins a 10 vegades més llocs de treball i permet que la riquesa es quede en la regió.

La incineració amb recuperació d’energia és un sistema de tractament tèrmic de poca eficiència energètica, malbaratador de recursos material i energia, productor de tòxics que no existeixen al medi, desincentivador del reciclatge i amb poca capacitat de generar treball i sostenibilitat.

La promoció de la incineració a Alemanya l’ha convertit en importadora de residus. La capacitat instal·lada amb recuperació d’energia és tan elevada que per a funcionar al 100% les plantes fan importar anualment fins a 2 milions de tones de residus (molts d’ells de Nàpols – Itàlia). Aquesta situació fa que s’estigui plantejant que plàstics i paper també es porten a incinerar, doncs s’està debatent aquesta amenaça al reciclatge.. Aquest és el model que es vol?

I hi ha mes te inconvenients:

a.    En operar a temperatures molt elevades, el desgast de les instal·lacions és major i el risc d’errors és molt elevat.
b.    Encara que els sistemes de depuració de gasos són més eficients, tenen més risc de falles operacionals i mal funcionament
c.     Tenen un cost d’inversió i manteniment molt major.
d.    A més, amb la reutilització i el reciclatge s’obtenen uns 10 voltes més llocs de treball que amb la incineració.
e.     Redueix el volum dels residus entre un 60 i 90%: però els residus sortints, les escòries i les cendres, són més tòxiques.
f.     La solució no és tecnològica: ja que és una tecnologia de destrucció de recursos.

Focalitzar l’estratègia dels residus en la millora de l’eficiència energètica i la reducció de les emissions es nomes una forma d’emmascarar el problema i transferir-lo a les futures generacions.

Adoptar solucions eficaces significa implantar polítiques de reducció en origen, no comercialitzar elements tòxics i no recuperables i, a nivell global, tancar el cicle dels  materials. Això es coneix com “Residu Zero”.