“ELS TRES PORQUETS” , per Enric Nomdedeu
Això diu que eren tres porquets. Un vivia a Castelló, l’altre a València i un tercer a Alacant. Cada u tenia la seua caseta en forma de Palau. A la mateixa història hi surt un llop, que treballava de fiscal.
Un dia el llop es va plantar davant la casa del porquet d’Alacant i li va dir: “Porquet, ix d’eixa casa, que m’has d’acompanyar“. “Bufa, bufa, a vore si la pots tirar” va dir el porquet, convençut que la construcció aguantaria l’empenta del llop fiscal. El llop va bufar, i res, va tornar a bufar, i la casa va començar a trontollar. La base s’asseia sobre l’abocador de fems d’Oriola, i finalment, la caseta caigué.
El llop, se’n va anar al nord, a vore el porquet orellut. A este ja li tenia la mida presa de feia temps. Feia anys que el porquet s’havia construït la caseta sense permís d’obra i havia contractat a tots els seus amiguets, però després, no pagava els impostos. El llop li tenia ganetes, però el porquet havia resistit fins ara. Més que això, encara tenia la barra de traure el cap per la finestra dia sí dia també, i provocar al llop. Des de la finestra cantava: “aquí te espero, comiendo un huevo, una tortilla y un caramelo”, fins i tot va penjar una pancarta que deia “caramelos para todos”. Però este colp, sembla que el bufit del llop començava a remoure els ciments de la casa del porquet. “Riu, riu, i beu-te un naranjax, -li va dir el llop- que el proper te’l faràs a la garjola”
Amb el porquet numero dos acorralat, el llop, va començar a mirar cap el porquet número tres, el de València. I aquell es va començar a posar nerviós. “Este llop és un “gilipolla” - cridà el porquet- sembla un mestre d’escola”. (De menut sempre el suspenien).
Els tres porquets es coneixien de feia temps, i tot i que es miraven amb malfiança, es reunien amb més freqüència de la que sembla. Sabien que es necessitaven. Eren una mena d’UTP, una unió temporal de porquets, que s’havia constituït per pressionar al gran Rei Porquet. I ara, era hora de parlar amb ell i aturar tot això. “Ja el cridaré jo” va dir el porquet de les comarques centrals. “Està el Rei?” va preguntar. “No, ha anat a la farmàcia de guàrdia, que havia quedat amb el sastre”.
