En una reunió del BLOC a València a finals de juliol, ho explicaven i ho explicaven bé Rafa i Josep. En part, és qüestió d’escenaris, d’espais mentals. El socialisme (ja vaig avisar la setmana passada que hui parlaria d’això) ha estat d’una immensa habilitat al llarg de les tres darreres dècades, per fer creure que els vots progressistes els hi pertanyen.

Si m’és permés, voldria en este punt fer una pirueta argumental. Vull dir que és una obvietat que només els necis no entenen, que els vots no tenen més propietaris que els electors. I que estos, ni tan sols els dónen, sinó que els presten a la formació política que en un moment donat, i sotmés a unes circumstàncies modificables, millor sembla poder representar els seus interessos. Interessos econòmics, socials, mediambientals… Importa subratllar la condició de préstec per l’argument d’este article. I convé també assenyalar eixa condició de provisionalitat, de mutabilitat de la decisió dels electors.

Bé, doncs fet este matís imprescindible, tornem al nus. El socialisme valencià, o millor encara, la franquícia valenciana del PSOE porta des de la dècada dels 70 convençuda de que els vots progressistes són d’ells. I que quan l’esquerra comunista (el PC en el seu moment, EU ara) creix, o creix el valencianisme polític progressista (dis-li UPV, dis-li BLOC, dis-li Compromís), no és més que un préstec que ens fan.

És més, he sentit a destacats dirigents dels socialisme valencià, manifestar sense pudor que els altres créixen a costa d’ell. O més directament que els hi hem “furtat” els vots. A mi m’han arribat a dir que si a Castelló hem guanyat una regidora, és perquè els hi he pres a ells, i que ens hem aprofitat de la mala fama de Zapatero. Més encara, que nosaltres només tenim bons resultats, quan ells els tenen roïns, i que per tant, som un opció de pas, condemnada a créixer i decréixer en funció de com els hi vagen les coses a ells.

Si fem una anàlisi estrictament numèrica, la seua teoria sembla quadrar. No amb exactitud matemàtica, però si que sembla haver-hi una mena de vasos comunicants. Quan el PSOE baixa, altres forces progressistes i el valencianisme, pugem. Però…és realment així?

Eixe és l’escenari, l’espai mental inventat pel socialisme, perquè és el que els hi convé. Sovint ens hem deixat enlluernar per eixa teoria, i des d’eixe moment hem començat a perdre la batalla. Si depenem d’ells…si els vots són seus i només ens els deixen quan els hi va mal…si…

Girem l’escenari. I si és just a l’inrevés? I si som nosaltres els qui hem prestat històricament eixos vots al socialisme, només perquè no hem estat capaços d’articular una alternativa creïble, sòlida, forta, plural i possible?

De fet, el valencianisme progressista, el socialisme valencianista era relativament fort i present als 60-70. PSV i PSPV en són les sigles més reeixides. I el PSOE era poca cosa més que algunes desenes de militants ocults i algú com Lerma, estudiant universitari, que encara no sap com va arribar a President de la Generalitat, fent, això sí, Consellers als dos professors que encara no l’havien aprovat quan accedí al Palau de Benicarló. Per una mena d’efecte crida, l’èxit del socialisme espanyol i espanyolista, va fer que el valencianisme progressista s’entregués majoritàriament al paraigües que proporcionava el molsut Felipe González.

Per tant, seguint la doctrina dels socialistes, podríem afirmar amb una certa base argumental, que en realitat el que ha passat és just el contrari. Des dels 70, el valencianisme polític ha “prestat” no només un important cabdal de vots, sinó també una bona part de la seua militància. I la culpa no és del socialisme, que no ha fet més que intentar fagocitar el nostre regal generós, sinó nostra, que fins ara no havíem estat capaços de bastir eixa alternativa nacional i de progrés.

Potser l’èxit actual no és el fruit del descrèdit o el fracàs socialista, sinó just el contrari. Potser ara sí que hem trobat el camí. El temps ens ho ha de dir. L’electorat torna a casa, ara hem de ser generosos per obrir les portes a la militància. Als qui fa 30 anys es van sumar al PSOE pensant que des d’allà es podia treballar pel País Valencià. Ara ja saben que no, hem de ser capaços d’acollir-los sense gaires preguntes i amb cap retret. Benvingut siga qui a sa casa torna.

Publicat per Nomdedéu

El 66% de los valencianos ve como primer problema el paro y un 2%, la corrupción

Así se desprende de una encuesta realizada por Área de Consultoría a la que ha tenido acceso LAS PROVINCIAS

26.09.10 – 00:40 -

J. C. F. | VALENCIA.

El desempleo constituye la primera de las preocupaciones para la gran mayoría de los valencianos. Un 66,2%, es decir dos de cada tres encuestados, sitúa el paro como el principal problema que existe en la Comunitat. Los resultados no dejan lugar a dudas: la falta de empleo como consecuencia de la crisis supera con gran amplitud a los problemas económicos que se colocan en el segundo puesto de esa clasificación -un 10,7% cree que esa es la gran preocupación de los ciudadanos-. La corrupción sólo aparece en el sexto lugar, por detrás de los citados y también de las pensiones, de la educación y de la inmigración: un 1,9% de los encuestados considera que ése es el principal problema que existe en la Comunitat.

Por segmentos de edad y sexo, el paro arrasa como gran preocupación de los valencianos. Un 61,6% de los hombres y un 70,4% de las mujeres coinciden en que se trata del principal problema de la Comunitat. Por edades, los porcentajes son especialmente significativos en los segmentos que van de 30 a 44 años y de 45 a 64 años, en que la consideración del desempleo como principal preocupación se sitúa entre el 68,5% y el 71,6%.

Los problemas económicos, que se sitúan en el segundo lugar como el gran problema de la Comunitat, preocupan más a los hombres (un 12%), que a las mujeres (un 9,4%). Por segmentos de edad, entre 45 y 64 y entre 65 o más , se aprecia un incremento de la preocupación por este asunto, al superar el 12%.

Respecto a los casos de corrupción y a las denuncias que afectan a responsables públicos, sólo el 2,9% de los hombres y el 1% de las mujeres lo considera como el principal problema de la Comunitat. De hecho, para los hombres la corrupción ocupa el cuarto puesto entre los principales problemas de los valencianos (supera a la educación y la inmigración). Para las mujeres sólo ocupa el octavo lugar.

Por edades, es en el segmento que va de 18 a 29 años en el que se observa mayor sensibilidad hacia este asunto, aunque el porcentaje sigue siendo escaso y se queda en el 4,2%. La inseguridad es el gran problema de los valencianos para un 1,8%, la sanidad para el 1,6%, las infraestructuras para el 0,8%, la vivienda para el 0,7%, el medio ambiente para el 0,3% y el terrorismo para el 0,2%.

Això diu que eren tres porquets. Un vivia a Castelló, l’altre a València i un tercer a Alacant. Cada u tenia la seua caseta en forma de Palau. A la mateixa història hi surt un llop, que treballava de fiscal.
Un dia el llop es va plantar davant la casa del porquet d’Alacant i li va dir: “Porquet, ix d’eixa casa, que m’has d’acompanyar“. “Bufa, bufa, a vore si la pots tirar” va dir el porquet, convençut que la construcció aguantaria l’empenta del llop fiscal. El llop va bufar, i res, va tornar a bufar, i la casa va començar a trontollar. La base s’asseia sobre l’abocador de fems d’Oriola, i finalment, la caseta caigué.
El llop, se’n va anar al nord, a vore el porquet orellut. A este ja li tenia la mida presa de feia temps. Feia anys que el porquet s’havia construït la caseta sense permís d’obra i havia contractat a tots els seus amiguets, però després, no pagava els impostos. El llop li tenia ganetes, però el porquet havia resistit fins ara. Més que això, encara tenia la barra de traure el cap per la finestra dia sí dia també, i provocar al llop. Des de la finestra cantava: “aquí te espero, comiendo un huevo, una tortilla y un caramelo”, fins i tot va penjar una pancarta que deia “caramelos para todos”. Però este colp, sembla que el bufit del llop començava a remoure els ciments de la casa del porquet. “Riu, riu, i beu-te un naranjax, -li va dir el llop- que el proper te’l faràs a la garjola”
Amb el porquet numero dos acorralat, el llop, va començar a mirar cap el porquet número tres, el de València. I aquell es va començar a posar nerviós. “Este llop és un “gilipolla” - cridà el porquet- sembla un mestre d’escola”. (De menut sempre el suspenien).
Els tres porquets es coneixien de feia temps, i tot i que es miraven amb malfiança, es reunien amb més freqüència de la que sembla. Sabien que es necessitaven. Eren una mena d’UTP, una unió temporal de porquets, que s’havia constituït per pressionar al gran Rei Porquet. I ara, era hora de parlar amb ell i aturar tot això. “Ja el cridaré jo” va dir el porquet de les comarques centrals. “Està el Rei?” va preguntar. “No, ha anat a la farmàcia de guàrdia, que havia quedat amb el sastre”.

l’arbre

En el nucli urbà de diverses ciutats del Nord d’Europa hi ha incineradores funcionant. No obstant això s’oblida dir per què. L’explicació completa és que, per a evitar que menuts municipis es convertisquen en víctimes de les escombraries de les seues grans veïns, la llei en aquests països exigeix que cada gran àrea urbana gestione els seus propis residus, estant prohibida la “exportació” a altres àrees. Amb això s’aconsegueix que l’administració municipal o comarcal corresponent s’interesse perquè la planta complisca amb els estàndards més estrictes de qualitat per a evitar l’emissió de residus (la tecnologia existeix però, com tot en aquesta vida, té un preu) i es prenga de debò l’incentivar als seus ciutadans en la separació de les escombraries (una vegada separada les escombraries en envasos, paper i cartó, vidre, restes orgàniques i deixalles de tota índole és molt més fàcil controlar la combustió), arribant a sancionar a qui no separe d’acord a les normes.

Però primer cal proveir el marc legal per a evitar que un municipi menut d’una comarca allunyada d’una gran ciutat acostumada a produir residus de manera descontrolada acabe rebent una incineradora “sèrie B” que a més no pot funcionar de manera òptima a causa de la mala qualitat de la “barreja” rebuda. Això per no parlar del cost econòmic i ecològic del transport dels residus a grans distàncies.

Els defensors d’aquesta tecnologia han trobat tota una bateria d’eufemismes per intentar camuflar els perills de les incineradores. Així, s’utilitza el concepte de “valorització de residus”, basant-se que s’aprofita part de l’energia tèrmica despresa en la combustió per a generar energia elèctrica. O es recorre al poc científic concepte d’eliminació , com si el mític foc purificador fera la prestidigitació que els residus desaparegueren.

Els interessos econòmics que es mouen al voltant de les incineradores són descomunals, pel que no és estrany que dediquen tants esforços a “vendre” el producte, encara que siga disfressant-lo de valorització energètica, destrucció tèrmica de residus o autocalcinació.

Les incineradores aguditzen els problemes que pretenen resoldre. En compte de posar límit a l’increment continu dels residus, inciten a produir més combustible residual per a alimentar els seus forns. Ni tan sols és vàlid l’argument que recuperen energia: s’ha calculat que aquesta energia no suposa més que la sisena part de la qual va ser necessària per a fabricar els recursos que s’han incinerat en el flux dels residus.

Els contractes que signen els ajuntaments amb les incineradores exigeixen que es creme determinada quantitat de residus al dia. Aquesta situació desanima qualsevol  iniciativa destinada a millorar les estratègies de prevenció de la generació de residus i desvia fons dels programes de reciclatge i compostatge.

En la propaganda pro-incineració s’argumenta que la incineració és « la millor opció per a tractar els residus que no han pogut ser reutilitzats, ni reciclats, ni compostats» sense plantejar-se perquè els residus no han pogut ser ni evitats, ni reutilitzats, ni reciclats ni compostats.

La incineració és una tecnologia amb un gran impacte sobre el cicle productiu doncs implica una nova extracció de recursos, transport, etc…cosa que augmenta la dependència respecte a subministradors i deixa molt poca riquesa en la regió. En canvi, una bona recollida selectiva lligada al desenvolupament d’una forta indústria de reciclatge i centres de reutilització pot crear fins a 10 vegades més llocs de treball i permet que la riquesa es quede en la regió.

La incineració amb recuperació d’energia és un sistema de tractament tèrmic de poca eficiència energètica, malbaratador de recursos material i energia, productor de tòxics que no existeixen al medi, desincentivador del reciclatge i amb poca capacitat de generar treball i sostenibilitat.

La promoció de la incineració a Alemanya l’ha convertit en importadora de residus. La capacitat instal·lada amb recuperació d’energia és tan elevada que per a funcionar al 100% les plantes fan importar anualment fins a 2 milions de tones de residus (molts d’ells de Nàpols – Itàlia). Aquesta situació fa que s’estigui plantejant que plàstics i paper també es porten a incinerar, doncs s’està debatent aquesta amenaça al reciclatge.. Aquest és el model que es vol?

I hi ha mes te inconvenients:

a.    En operar a temperatures molt elevades, el desgast de les instal·lacions és major i el risc d’errors és molt elevat.
b.    Encara que els sistemes de depuració de gasos són més eficients, tenen més risc de falles operacionals i mal funcionament
c.     Tenen un cost d’inversió i manteniment molt major.
d.    A més, amb la reutilització i el reciclatge s’obtenen uns 10 voltes més llocs de treball que amb la incineració.
e.     Redueix el volum dels residus entre un 60 i 90%: però els residus sortints, les escòries i les cendres, són més tòxiques.
f.     La solució no és tecnològica: ja que és una tecnologia de destrucció de recursos.

Focalitzar l’estratègia dels residus en la millora de l’eficiència energètica i la reducció de les emissions es nomes una forma d’emmascarar el problema i transferir-lo a les futures generacions.

Adoptar solucions eficaces significa implantar polítiques de reducció en origen, no comercialitzar elements tòxics i no recuperables i, a nivell global, tancar el cicle dels  materials. Això es coneix com “Residu Zero”.

Las Provincias

23 enero 2010

La Conselleria de Medio Ambiente tiene previsto seguir con su plan de incineradoras para el tratamiento de los residuos sólidos urbanos e industriales. El proyecto de reforma del Plan Integral de Residuos (PIR), que se aprobó en 1997, tras acceder el PP al Gobierno de la Generalitat Valenciana, establece la construcción de una quemadora de residuos urbanos por provincia y otra industrial.

«se eleva a la máxima potencia la guerra de las basuras para así justificar después la incineración y vender que es la solución al problema»

Les comunitats autònomes governades pel PP són les quals conten amb el pitjor funcionament del servei sanitari d’Espanya, segons ha manifestat el portaveu de la Federació d’Associacions per a la Defensa de la Sanitat Pública (FADSP), Marcelo Sánchez Bayle.

En el transcurs de la presentació del VI Informe sobre els serveis sanitaris de la FADSP, Sánchez Bayle ha destacat que la Comunitat Valenciana, Canàries, Madrid i La Rioja conten amb uns serveis “deficients”, mentre que són “bons” en el cas d’Extremadura, País Basc, Navarra i Castella-Lleó.

L’Informe revela que els serveis sanitaris són “acceptables” a Catalunya, Andalusia, Cantàbria, Aragó, Astúries i Castella-la Manxa, i “regulars” a Balears, Murcia i Galícia.

Segons l’estudi, les comunitats de Madrid, Murcia i València romanen en els últims cinc llocs en els sis anys que s’ha realitzat aquest informe (2004-2009) i concretament València ocupa l’última posició tots els anys, llevat de en 2006 que es troba en penúltim lloc.

Aposta pel privat

Sánchez Bayle ha destacat que els governs autonòmics del PP no es caracteritzen ni pel seu “suport” ni “creença” en el sistema sanitari públic, ja que aposten per la sanitat privada.

L’estudi presentat aquest dimarts té en compte 18 paràmetres, entre els quals es troba la despesa sanitària per cápita en 2009, la despesa farmacèutica en 2008, els metges i els llits per cada mil habitants, o el percentatge de ciutadans que prefereixen l’assistència sanitària pública, entre uns altres.

La valoració de tots aquests paràmetres donen una puntuació màxima de 68 punts, que no obté cap comunitat, i un mínim de 16, que superen totes, amb una mitjana de 39,88 punts.

La diferència de les comunitats millor puntuades: Extremadura i País Basc, amb 48 punts, és de 20 punts amb la pitjor valorada: la Comunitat Valenciana, que ha obtingut 28 punts.

A gaudir el vot!

Benvingut/da a VAERSA http://www.vaersa.com/servicios/residuos/sr-oem2.asp?idm=val

Per encàrrec de la Conselleria de Territori i Habitatge, vaersa va dissenyar, va construir i gestiona actualment la planta de reciclatge i compostatge de Villena (Alacant). Esta planta, la primera de les seues característiques a la Comunitat Valenciana i una de les més modernes d’Europa, La planta està preparada per a rebre a l’any 85.000 tones de Residus Sòlids Urbans (RSU), procedents de les localitats pròximes. Ací es tracta el fem generat per 180.000 habitants. Els residus són classificats de forma automatitzada i separats per tipus (paper/cartó, vidre, plàstics, metalls, matèria orgànica). La matèria orgànica es deposita en 16 túnels de fermentació totalment automatitzats, i després d’un procés de 4 setmanes, en condicions ideals de laboratori, s’obté compost (adob orgànic) d’alta qualitat. Este procés no té olors i gasos gràcies a un biofiltre.

Levante-EMV.com » Comunitat Valenciana medio ambiente

La falta de vertederos obliga a llevar basura de Valencia a Villena El Plan Integral de Residuos no se cumple J. Sierra, Valencia El retraso de más de 10 años en la puesta en marcha de las instalaciones de tratamiento y eliminación de residuos previstas en el Plan Integral de Residuos (PIR) está provocando, según el PSPV -PSOE, que la basura del área metropolitana de Valencia y la de otras comarcas víctimas del déficit de infraestructuras sea trasladada al vertedero de Villena y a instalaciones situadas fuera de la Comunitat.

Valencia – Las Provincias > Noticias Valencia > Noticias Comarcas villena

Critican el exceso de residuos que recibió la planta de basura Las instalaciones han soportado el doble de toneladas

13.03.09 – R. BERNABEU | VILLENA

La planta de basura de Villena estaría tratando el doble de residuos que pueden soportar sus instalaciones. Así lo ha denunciado el grupo municipal de Los Verdes. Según su portavoz, Cate Hernández, durante el pasado ejercicio de 2008, la planta llegó a recibir un total de 152.312 toneladas de basura, cuando su capacidad de tratamiento se sitúa en las 85.000 toneladas anuales.

La propia Concejalía de Calidad Ambiental, dirigida por la popular Mari Paz Poveda, abrió un expediente sancionador contra la empresa pública Vaersa, dependiente de la Conselleria, por permitir la entrada de residuos procedentes de poblaciones que no pertenecen al plan zonal.

El Ayuntamiento logró establecer un convenio con Vaersa por el que el municipio debe recibir una compensación económica por cada tonelada de basura que sea tratada en la planta. Pero Los Verdes no están conforme con este acuerdo, porque, según su portavoz, Vaersa “todavía no ha pagado al Consistorio el dinero correspondiente a las basuras de 2006 y 2007″.

Valencia – Las Provincias > Noticias Valencia > Noticias Comarcas Comarcas

La planta de tratamiento de Villena recicla sólo un 20% de los residuos y el resto se entierra. Un informe indica que de las 152.000 toneladas recibidas en 2008 se han tratado 31.000 23.04.09 -

RAMÓN BERNABEU | VILLENA

La planta de compostaje de Villena, gestionada por que la empresa pública Vaersa, apenas está rindiendo a un 20%. Así se ha puesto de manifiesto en un informe elaborado por la técnico de Medio Ambiente del Ayuntamiento de Villena. En dicho informe se indica que de un total de 152.000 toneladas de residuos recibidos durante el año 2008, únicamente se han tratado 31.000 toneladas, mientras que las 121.000 toneladas restantes habrían sido directamente enterradas, sin más, en lugar de ser transformadas en compost, que es, en realidad, la función para la que se creó la planta ubicada en el paraje de Los Cabezos.

De hecho, la planta de compostaje de la localidad fue diseñada para tratar un máximo de 85.000 toneladas anuales. Una cantidad que, según los datos aportados por el Consistorio villenense, se ha duplicado durante el ejercicio de 2008. Esta situación ha provocado numerosas quejas y reclamaciones por parte de los vecinos debido a los malos olores que emana la planta de reciclaje de Vaersa.